07/04/06 6:00 am

Ahir va ser un dia molt llarg, ens vam trobar a l’aeroport i abans de pujar a l’avió ja l’havíem liat posant-nos en cues on no ens tocava.

A l’avió era força avorrit, vam estar jugant al milki (1000 km) el Xavi, el Salvador i jo. I després van estar parlant molta estona de coses freaks.

La vam liar omplint uns paperets verds de no-vengo-a-traficar-con-drogas-ni-a-hacer-actos-terroristas. Un cop a terra ens van fer una foto i mirar les “huellas dactilares” de les dues mans. Per fi, després de 8 hores de rallada estàvem en aquesta gran ciutat. Va ser una odissea arribar a l’hotel, no sé ben bé com vam agafar un “airtrain” que donava voltes a l’aeroport però que ens va portar a un lloc on vam agafar el metro. De fet vam agafar molts metros (que va pagar el Salvador). Ens vam liar i vam intentar canviar d’andana però ens van dir que en aquella estació no es podia. Finalment, el Salvador es va orientar amb la brúixola i ens va salvar, així que vam arribar a la 79 st. i vam anar tirant cap a l’hotel. (si es que se li pot dir hotel...). en veure l’habitació em vaig deprimir una mica, però m’era igual. Estava cansada.

Allà ens vam trobar al Jordi que ens va dir que no teníem reserva per demà a la nit, que ho havien cancel·lat i tal (segons ells havien enviat un mail que encara estem esperant...). després d’una bona bronca vam anar a donar una volta tot buscant una oficina d’informació que no vam trobar. vam sopar a un McDonald’s (com no) on el Xavi es fotia les patates sucades amb milkshake de maduixa. Vam tirar per Broadway (ja de nit), seguint per la 5ª av. i després vam tornar cap a l’hotel. De tornada vam caminar infinit, tot parlant d’alguna cosa ovalada relacionada amb els colors (per a més informació consulteu al Tomàs). Avui ens espera un dia força interessant, són les 6 del matí i tinc els ulls com unes taronges. 

08/04/06 6:30 a.m

Ahir va ser un dia xulo. A les 7 del matí vam anar a esmorzar a un lloc americà autèntic on el Dani i jo (com a bons guiris) ens vam fotre uns ous remenats amb bacon i un cafè americà (dolentíssim però necessari per cobrir la meva dosi de cafeïna diària.). Vam decidir anar a Times Square a demanar informació sobre hotels. Així per casualitat vaig veure un que estava a prop i vam anar a preguntar: no hi havia habitacions i l’home ens va mirar del pal: no-trobareu-hotel-ni-a-la-de-tres.

Vam veure un altre hotel al costat i per sort sí que hi havia lloc. La dona, Tatiana, era molt simpàtica i ens va veure la cara que devíem fer i fins i tot ens va dir que per suposat que podíem anar a esmorzar a l’hotel el dia abans de dormir-hi (no se com el Jordi va tenir els nassos de demanar-li, gràcies a ell vam esmorzar gratis). El Dani es va emocionar en veure les muffin’s que tenien i va estar tot el dia pensant en el dia següent que podria menjar muffin’s (que tenen la propietat de créixer cada cop que parlem d’elles).

Després vam anar a agafar el ferry, fins a Staten Islan, del ferry (ida y vuelta) a chinatown, a chinatown el Jordi ens va portar a dinar a un xino on hi havia molts xinos que ens miraven, on vam beure te com les iaies, i on la vam liar demanant 14$ de canvi per quedar-nos amb 10$ i deixar només 4$ de propina (allà la propina és prop del 15% del que pagues)....dindindiridindindin...___________@_______. Després vam anar al pont de Brooklyn on el Jordi va fer el freak posant un mini trípode a la camera de fotos. Del pont de Brooklyn vam agafar el metro (el 3r o el 4rt) per tornar a Manhattan.

Vam anar al Rockefeller Center, el Salvador va pirar sol cap al Central Park (ja patiem per ell) el Jordi va anar al MOMA (Museum of modern art) i nosaltres a la Sony. Vam entrar cap allà, ens vam colar vilment però ningú es va queixar així que vam tirar cap amunt, vam veure dos vídeos que eren anades d’olla que no vam entendre i vam sortir tots 4 amb un diploma freak.

Ens vam trobar al Central amb el Salvador després que el Dani anés al cinquè pi a trucar per telèfon quan tenia una cabina al costat.

El Salvador ens va fer de guia pel central (si fos per mi encara estaríem perduts al mig de NYC) tot i que ens vam menjar els mocs perquè no va saber trobar l’estàtua de l’Alícia que havia vist una hora abans.  Després vam seure a un banc observant a penya que corria (preguntant-nos perquè tothom en la mateixa direcció abans de veure un cartell amb una fletxa que deia que s’havia de córrer cap aquella direcció)i xerrant sobre psicologia. Més tard vam anar a un McDonald’s on va ser divertit perquè ens vam ficar amb el Xavi. Finalment vam tornar a l’hotel tot pensant en les muffin’s d’avui al matí (Cada cop una miqueta més grans).

Ara a veure si podem pirar de l’hotel sense pagar...tot i que marxant demà a un estat on hi ha pena de mort no es gaire recomanable.. maramauuuuuuuu....________@_______

8/4/06

No sé si seré capaç de resumir aquest dia i mig, però ho intentaré. Ahir al matí després de demanar el check out i marxar sense pagar (rollo nada punible), vam anar a l’altre hotel i, evidentment vam esmorzar gratis. El Dani es va fotre infinites muffin’s tot feliç, fins que ens van veure molt apalancats i amb bones paraules ens van fotre fora. Com que plovia molt no vam poder anar a washington square a veure com els negritus juguen a escacs, així que vam anar a veure un gratacel recomanat pel Salvador. Després sota el pretext d’anar a un museu, vam anar a un bar a prendre un cafè (si es que se li pot dir cafè...) per decidir-nos. Però no ens decidíem. El coach no s’imposava això que el Dani va agafar la guia i de seguida va veure “nintendo world”, així que tots emocionats vam anar de pet cap allà. Van frikar una estona (jo no... clar) i vam comprar cosetes, entre elles samarretes i uns calçotets que li vaig regalar al Xavi (que en aquell moment no em podia imaginar com em penediria  d’aquell regal...).

Vam anar a dinar a un indi on tot era moooooooooolt picant. Això si, era un lloc molt xulo i barat. Vam tornar a l’hotel per pujar les maletes a l’habitació (que portaven tot el dia a la recepció) i ens van donar dues habitacions. Vam decidir tornar al rockefeller center a buscar un carnet del FBI (fake FBI card) perquè era un regal-encàrrec. Així que vam anar a la NBC store (recomanada pel paio de l’hotel on el Tomàs ens va demostrar el seu anglès colant un “by the way” que va ser mític durant tot el viatge) però no tenien res. Allà hi havia una dona que em va dir algo sobre una tal “NY store”, vaig preguntar a una altre dona perquè no la trobava i em va dir que no sabia de que li parlava, vaig tornar a la primera dona i resulta que havia dit algo sobre una botiga que es deia “NY stuff” que tampoc tenien res...un fracàs. Després d’això, per fi va deixar de ploure, i vam decidir anar a l’empire i al madison square garden. Vam anar a parar al maison square park, per cortesia del Tomàs, el guia. Vam fricar mil perquè vam entrar a l’estadi per donar una volta i vam anar tirant fins que vam veure que demanaven els tickets. Vam donar la volta i vam sortir. A l’Empire no hi vam pujar perquè estava nublat i no haguéssim vist res, així que vam tornar a la nintendo world. Em vaig quedar sense el carnet del FBI i arrossegant als freaks perquè arribàvem tard a l’hotel on havíem quedat amb el coach i el co-coach. Vam anar a sopar al Friday’s, un lloc que està molt bé però que et cobren gairebé 10$ per la beguda...

Després de sopar el Jordi va marxar per contemplar l’encant de Manhattan de nit, i nosaltres vam anar a dormir preguntant-nos quantes muffin’s menjaríem al dia següent.

9/4/06

A les 5.30 ens ha sonat el despertador, a les 6.15 deixàvem l’hotel deprimits (sobretot el Dani perquè no hi havia muffin’s). Hem anat en metro a l’aeroport i allà ens hem trobat a un home una mica, molt empanat, que l’ha liat, ja que ens ha canviat el vol i ens ha fet fer escala a Cincinatti, enviant dues maletes directes a Texas i les altres primer a Cincinatti.

Ens ha deixat passar així que no havia parlat encara amb els de l’hotel de Riverside...

Hem agafat un avió-mini-bus. Repartits per l’avió (obra del nostre amic empanat) hem passat 1.30h. endormiscats i jo almenys, patint per si aterràvem a l’aeroport o al riu.

Un cop allà, hem fricat ja que hem agafat un autobús que ens ha portat a un lloc per on passava un tren que no hem gosat agafar (per primos) i hem caminat infinit seguint les vies del tren i uns cartellets que posava “baggage claim”, Hem pillat les maletes i altre cop a facturar-les, han intentat timar al Tomàs amb el pes de la maleta, afegint-li 20 pounds més per la cara. Després hem fet el camí contrari, aquest cop pillant el tren el bus i tot el que hem pogut., hem anat a dinar a un mexicà on no m’he pogut acabar la fajita. Ens hem tirat a terra a jugar al rummi, mentre el Xavi llegia 10 negritos i en Tomàs i en Dani es tornaven per jugar i dormir. Així ha anat passant el temps, liant-la amb les normes dels comodins , que si vacío legal , que si nada punible etc. jo encara no veig on hi ha el problema, per a més informació consulteu al Xavi.

Finalment hem pujat a l’avió, pensant, lògicament que ja marxàvem just quan hem vist a una dona que obria els armariets de l’avió (frase del Jordi) tot just després d’haver-los tancat. Total, que ens han fet baixar i al cap d’una estona hem pujat a un altre avió que per fí sembla que es comença a moure. Ara comença la segona part del viatge on tinc dubtes de si sobreviuré entre tant freak...

11/4/06 9:00 am

Al final vam arribar a San Antonio i les maletes també (tot i que la meva trencada). Ens van portar a un taxi i ràpid (mai millor dit) cap a l’hotel. És una passada, tenim una habitació rollo suit i els llits són comodíssims. Al arribar vam anar a sopar a un Mc Donald’s (como no...) i després a dormir. Ahir al matí vam anar a esmorzar ben d’hora i vam flipar: hi ha de tot!! Sobretot freaks, per tot arreu!! tenen unes pintes!. Després d’esmorzar vam anar a fer la “registration” i em van donar infinites coses, entre elles una “honorable mention” maramaaaaaum....després vam anar a la “opening ceremony” on no em vaig dormir per cortesia i el Xavi (que etsava a les primeres files, no com jo que estava cap al final) com no en té de cortesia, va clapar com mai.

Un cop acabada la meravellosa ceremony, ens van portar a dinar a un parc. Era divertídissim perquè pel camí hi havia mariachis cantant i gent als costats que la seva feina consistia en assenyalar-nos el camí. Ens van donar fajitas per dinar, i com feia molta calor i les taules estaven al sol, i ocupades, ens vam assentar a la gespa, sota un arbre. Allà va ser quan vam començar a sospitar del Guiños (suspir nostàlgic) un rus, que no sabem perquè ens segueix vilment junt amb el seu equip.

Un cop ens havíem posat les botes de fajitas, adaptats perfectament amb els barrets de mexicano (que el Salvador es negava a portar perquè tenien lleus tons de vermell o rosa i per tant eren de “gays”), aquells van pirar a fer la practice session. Jo no tenia ganes de més fricades rares, així que jo vaig anar cap a l’hotel a descansar (estava molt cansada) i a donar una volta pel petit centre de San Antonio. Abans de marxar per això, em vaig comprar un mapa (en previsió que em perdria, però que amb mapa era una mica menys probable) i em vaig gastar 4$ comprovant després que els freaks el tenien igual, gratis, un a cada motxilla (la meva era diferent perquè era de guest... i els guests no se suposa que també utilitzem mapa?????). Feia molta calor i no em trobava bé, em vaig rallar jo sola donant voltes pel centre ( que siiiiiii que jo SEMPRE em perdo, per petit que sigui amb mapa o sense mapa...) i me’n vaig tornar cap a l’hotel a donar-me un bon bany rollo pijo de lujo, sense poder evitar quedar-me ben adormida després.

A les 6 (segons Xavi i Tomàs, 8 comfort time) vam anar, altre cop a un parc a sopar, altre cop fajitas i també nachos, altre cop tirats a la gespa, contemplant la bellesa de l’Alamo. Com no, el Guiños i el seu grupet estava al nostre costat ( sospir nostàlgic llarg). Allà em van explicar que la UPE és una mena de secta que no saben ben bé que fan, intentant (i només intentant) evitar aquesta paraula i no parlant gaire alt per si acàs.

Vam zampar gelats gratis, liant-la d’una forma espectacular amb el sirope i després ens vam connectar una estona i a dormir.

Aquest matí m’he fotut uns ous revueltos amb bacon i fruita i cafè ( dolentíssim per cert, però necessari). Altre cop estava el Guiños (aaaaaaaaaaaaaaaiiiiiiiii!!!:D) a la taula del costat. Després han repartit i mig explicat lo de la java challenge i ara estan aquí tots llegint i buscant una estratègia per programar un combat “d’space ships” pel que estic sentint sembla que aniran a sac a por todas a fotre osties...segons ells una altre estratègia aniria contra els seus principis ___________@__________ .

12/04/06

Mentre feien el Java Challenge en Jordi i jo vam anar a passejar per San antonio i a part de comprar regalets (entre ells un caramel de tequila que tenia un cuc dissecat dins però de veritat eh!!!!) , ens vam fer una foto amb dos polis que feien molta por. Després d’això ens van portar al Texas Museum, un lloc on hi havia animals dissecats (ós polar inclòs).

El Xavi  va fricar preguntant-li a la dona d’ IBM que ens feia de guia sobre els “steprunner” o “tumbleweed” i aquesta ens va respondre que això era una ciutat i que estan al desert pero després vam deduir que no ens havia entès perquè va dir alguna cosa sobre mic mic cartoons. Així que vam obligar al Xavi a deixar córrer el tema. A la nit, a les 18 (21:00 comfort time) ens van portar a sopar a un lloc raríssim però molt xulo, era un museu que tenia infinites pantalles. Vam sopar pasta (menys mal perquè ja ens sortien les “fajitas” per les orelles) i llavors va començar el “mega chicken” de la Java Challenge code invaders. La van liar mil. Finalment amb tots el freaks indignats pel “mariconismo” (estratègia de defensa en comptes d’estratègia d’atac), van sortir els resultats, dels 36 primers ells eren els segons, en les seves pròpies paraules estaven “petando cacas a piñon” però tot i així van quedar 10 de 12. Cal destacar que l’equip es deia supositorio de metal, sisi...tal qual, jo com sempre estava avergonyida però per sort la penya d’allà no devia saber que vol dir aquesta frase tan meravellosa i vam aconseguir, miraculosament passar desapercebuts entre la multitud. Després vam anar a dormir ja que avui hi havia el concurs.

No en vull parlar... un desastre... segons els freaks “nos han petao tanto que no nos sentamos en semanas”. Han fet dos problemes i un no ha entrat per una parida. (parida per la qual en Tomàs posteriorment ha rebut un premi Marçal). Jo estava molt nerviosa i he anat sortint i entrant. Encara no sabem qui ha guanyat. Ara estan els 3 freaks al “Jacuzzi” i els coaches no sé on paren. El Salvador estava nerviós i tant ell com en Jordi i jo no enteniem com passades 3 hores només tenien un globus penjat.

Ara penso en la festa...que potser m’hauria d’haver arreglat (coses que tenim les noies) però potser prefereixo dur la samarreta del concurs, i fer-me passar per freak (per no desentonar i tal...). No he tingut collons de demanar-li una foto al Guiños (que el Salvador em va donar permís per fer-ho quan acabés el concurs). Això sí, sortim a una mateixa foto en plan dissimulo però clar...no és el mateix.

14/4/06

Ahir (o abans d’ahir) vam anar a la festa de despedida d’IBM. Van fer una award ceremony i ens van fer pujar en autocars i ens van portar a una “location surprise”. Era un rancho de l’oeste. Estava molt currat. Vam veure un rodeo (al final era avorrit) on una nena muntada a cavall gairebé es mata. Després em vaig encoratjar, i plena de valentia vaig anar cap al Guiños agafada de la mà del Xavi (gairebé li trenco de tant apretar) i després de seguir-lo una estoneta li vaig demanar de fer-me una foto amb ell..sisi!!! ho vaig fer!!!! No em va preguntar perquè, simplement va flipar mil i prou, encara deu flipar el pobre noi de que la única noia (que no era d’organització) que estava per allà li demanés una foto. A més no surt fent guiños (increïble!!!!!!) Després vam fer un sopar a l’estil ranchero (sin fajita-burrito-ranchera) i vam donar una volta per allà. Els 3 freaks es van voler fer una foto amb l’antimater (un crack de topcoder es veu) i mentre jo disparava la foto en Dani li diu: “I’m Dani, I’m green”.

Després de veure armadillos i porcs que s’havien de perseguir i agafar, vam anar buscant a més freaks-cracks per fer-nos fotos però no vam tenir sort. En Tomàs va fricar pujant a un cavall metàl·lic (li sortia un bitxo metàl·lic de sota disparat i l’havies d’enganxar amb una corda) amb pinta de cowboy malo. Brutal. Després els altres dos no van ser menys i també hi van pujar, tot i que en Xavi la va liar molt amb la corda.

Finalment vam marxar a l’hotel a agafar forces pels dos dies sense dormir hiper-llargs que ens quedaven. Avui (o ahir més ben dit) vam anar en Jordi, en Xavi i jo al seaworld de san antonio ( per imposició meva clar...) i va ser fantàstic! Vam tocar i veure dofins que es mofaven de nosaltres perquè no es deixaven tocar fàcilment. Vam veure un espectacle de lleons marins (on el Xavi va quedar xop perquè li va caure un toll d’aigua a sobre) que era la bomba i el més important: vam veure, no una sinó TRES orques, va ser fantàstic, increïble (cal remarcar que és el meu animal preferit i que no n’havia vist mai cap “en vivo” només en fotos i feia 10 anys que esperava un moment com aquell)  . Vam pujar a dues muntanyes russes la primera de la qual vaig sortir tremolant (anava enganxada al sostre i penjaven els peus...quina angúnia!!) i luego ya vam anar a sopar. Els altres freaks ens van explicar que van estar buscant lo de las misiones, es van perdre i la van liar, eso sí, van veure un estepicursor!!(això és el que jo vaig entendre del que em van explicar...per a més informació consultar a Tomàs, Dani o Salvador).

Després de sopar vam tornar a l’hotel a demanar les maletes i amb tot el morro a sobar al hall, quan ens van fotre fora vam marxar cap a l’aeroport amb taxi. Hem clapat mil (tots menys el Salvador que, com a bon coach, era l’únic que patia per les nostres maletes)a les 4 i poc hem anat a facturar i ara ja són les 5.30 i estem, aquí esperant a marxar (el Dani està expressant la seva al “calling the doctor”). Ara falten 4 hores més, una parada a Atlanta i que arribin les maletes a NYC.

Esperem que no sigui res, que vagi tot bé i que no tinguem jet lag. Sino hi ha cap fricada més important aquest breu diari acaba aquí. Per cert...al fina van quedar 39....podria haver sigut pitjor...